Pau Riba canta el seu nadal surrealista

El músic català Pau Riba va oferir el passat dijous 25 de desembre la seva particular versió surrealista de la història del Nadal a la Sala Privat de Mataró. Era el tercer any consecutiu que el cantautor aterrava en dates nadalenques a la ciutat. Més de 200 persones van omplir el recinte.

Pau Riba presentava l'espectacle Jisàs de Natzaret-ja presentat el Nadal de 2007-, una esbojarrada història de Josep i Maria virada a tocs intergalàctics i surrealistes. Riba es va acompanyar dels The Mortimers en una proposta que mesclava la faceta teatral i musical a parts iguals. Els llargs interludis explicatius i narratius i els gags de clown de la banda acompanyant van convertir la nit a Privat en una mescla de cabaret nadalenc i concert folk que es va moure de la rumba a la sardana o la nadala estricte. De fet totes les cançons que es van escoltar eren músiques de nadal, des de Les dotze van tocar a La Mare de Déu, Fum, fum, fum o A Betlem me'n vull anar.

Riba, sols amb una guitarra clàssica i la seva veu va ser capaç d'aguantar i dirigir el recital i posar-hi tota la massa. Els The Mortimers van sumar-hi les cireretes musicals: palmes, percussions corpòries, veus polifòniques i instruments de joguina. Una mescla extraordinària de rescat de nadala tradicional catalana adaptada al pop i a la cançó experimental. - ELOI AYMERICH.

CODIfied MESSage

Jo no sóc tant poc perfecte com et penses. Sóc molt pitjor. M'adormo. Mai em pentino. No em planxo les camises. M'agraden els pantalons amb el sota ample i una mica estripat. Porto una bicicleta sense frens a la roda del davant. Em poso al llit a les tantes. Sempre arribo tard. No em dutxo cada dia. De vegades fins i tot em fa pudor l'alè. Em poso roba que no combina. M'oblido de trucar els meus amics per recordar-los com me'ls estimo. Em quedo sense bateria al mòbil. Em deixo les claus a dins de casa quan vaig al terrat a penjar la roba. Sovint se'm cremen les truites de patates i se'm coba l'arròs. Sovint miro i no escolto. No escolto. Me n'adono de tot això. M'atreveixo a plorar. Sóc molt pitjor. Molt pitjor que tant poc perfecte.

El seny

Arrel de la polèmica del cotxe oficial d'Ernest Benach, i arrel de la polèmica sobre si és necessari un reposapeus per algú que fa milers de quilòmetres a la setmana en un cotxe. Arrel de la polèmica del viatge a Roma dels Armats de Mataró, i arrel de la polèmica sobre si és necessari ajudar una de les institucions més antigues d'una ciutat perquè puguin portar el nom de Mataró davant un dels liders espirituals mundials, considero indispensable una mica de seny, sobretot quan fem anar els diners de tothom, els diners públics, que com bé diuen, sovint esdevenen els diners de ningú.

Seny que apunta límits morals al que paguem per les coses. És assenyat per un President del Parlament pagar més de 9.000 euros per instal·lar una taula de treball, un monitor de televisió i un reposapeus? És assenyat que un conseller de Radiotelevisió Espanyola cobri 120.000 euros anuals per reunir-se per llei dos cops al mes? Ho expliquen aquí. Em remeto al seny. "No perdem el seny!" Deia l'avi. Ni la transparència...

2 mesos =

De cop i volta, de sobte, sense esperar-m'ho, sense avisar ni trucar a la porta, mirant per la finestra bruta de la pluja d'aquests dies, recordo que avui ja fa 2 mesos.
Em sorprenc grisot mirant embaladit el cel de núvols cendrosos des de dins el meu despatx i sento de fons uns nens que surten de l'escola i xisclen i riuen, recordo que avui ja fa 2 mesos.

2 mesos poden ser iguals a tantes coses. A una vida sencera, a una rutina terrible, a un enamorament absolut, a una mort ràpida, a un parèntesis imprescindible, a un qui-dia-passa-any-empeny sense substància ni sabor.

2 mesos poden ser iguals a tantes coses. Adonar-te que n'has tingut prou amb 2 mesos per sentir-te tant lluny de quan bevies vi a Bellavista, corries per agafar l'últim autobús des de l'Alameda i et juraves a tu mateix sota el cel de Santiago que tornaries a ser lliure de tantes coses. Lliure per damunt de tot.

Documental a Madrid

Aquest cap de setmana el passo a Madrid rodant un documental. Acompanyem en Jorge, un equatorià que fa un any i deu mesos que va deixar la seva dona i les seves filles de llavors 3 mesos i 5 anys a l'altre costat de l'Atlàntic per venir a guanyar-se millor la vida i que ara aconsegueix reagrupar la seva família per començar una nova vida a Barcelona.
Marxem al vespre del dissabte des de l'estació del Nord amb un autobús, comodíssim, i tornem el diumenge a la tarda amb l'AVE, rapidíssim. El rodatge val la pena, però acabo rebentat. 3 hores dormides i un munt d'hores de gravació. Demà, més rodatge a Barcelona, al barri del Carmel. M'ha fet ilusió. És la primera vegada que algú em paga per anar a rodar a Madrid. Em sento molt afortunat!

Gràcies

Gràcies Maria Carme per donar-me la oportunitat de col·laborar en un projecte que no coneixia. Gràcies Maria Antònia per buscar-me un lloc a la seu de la Fundació des d'on trucar, enviar mails, fotocopiar, imprimir i ensobrar. Gràcies Mireia per somriure. Gràcies Toni per ensenyar-me que Dosrius també es pot dir Dos rius. Gràcies Arnau per donar-me un cop de mà quan el vaig necessitar i estar tant a l'alçada. Gràcies Roger per aguantar els meus nervis i estar colze a colze al final. Gràcies Jordi pels canvis de disseny d'última hora. Gràcies Rossend per acceptar la proposta. Gràcies Joan per ajudar-me a fer els materials per explicar que Can Negoci és un edifici avançat als seus temps. Gràcies Esteve per la teva complicitat. Gràcies Fernando per tanta feina. Gràcies Rosa Maria per facilitar les coses. Gràcies Núria per fer d'actriu sense ser-ho i ser tant brillant. Gràcies Marçal per les fotos i captar els somriures infinits d'aquestes cares. Gràcies a tots per ensenyar-me que sumant esforços i voluntats passen coses increïbles.

Visa pour l'Image - Visa Off - Clic!

Avui ha estat un dia llarg, a les sis del matí marxem cap a Barcelona per agafar un autobús que ens porta directes a Perpinyà, on des de la setmana passada se celebra el Visa Pour l'Image, un dels certàmens de fotoperiodisme més importants d'Europa.
A la Casa de la Generalitat de Perpinyà aquesta tarda han inaugurat una exposició amb les obres dels finalistes i guanyadors del concurs Clic!, destinat a promocionar joves fotoperiodistes catalans. En aquesta edició del Clic! s'han seleccionat per primera vegada obres audiovisuals, i el curtmetratge documental Dignitat -una versió reduïda del documental de 45 minuts fet a la primavera per Càritas i que jo dic en broma que és el montaje del director- ha estat guardonat amb el primer premi en la secció d'imatge en moviment. La exposició s'emmarca dins el Visa Off, la secció paralela una mica alternativa i underground del festival.

Des de que quan feia primer de carrera a la universitat vaig descobrir el Visa, cada setembre m'agrada escapar-me a Perpinyà a veure fotografies i menjar-me un bon cous-cous com a visitant anònim. Em fa ilusió que per una vegada, també hi vagi com a comunicador i artista audiovisual, i que la meva petita obra es pugui veure en una pantalla plana fins el 23 de setembre a la ciutat neta i polida de Perpinyà.

De La Moneda a Machu Pichu- Un asado i adéu-siau

La nit del 22 d'agost del 2008 vaig passar-lo a Santiago de Xile, al carrer Maximo Jeira 455, quarta planta, apartament 411, amb els meus amics. Vam fer un asado amb carne prieta, longaniza, ternera, papas asadas, vi i cervesa. Amb en Mauricio vam fer duel de cantar cançons amb la guitarra, d'Yllapu passàvem a Llach, de Jara a Serrat. La Brigite va preparar el carbó, la Núria va obrir totes les ampolles, en Diego es va acabar la cervesa i la Natàlia va somriure i somriure. Ara som persones que ens hem ajuntat per passar una nit plegats, per acomiadar-nos uns dels altres. Ara som persones que lliurement passem una vetllada junts, contents de tenir-nos uns als altres. La inesborrable sensació de la fraternitat entre homes i dones m'emociona. La fraternitat, si la puguéssim enarborar com a bandera davant tantes coses. L'amor entre uns i els altres. Parlem de déu. I jo dic que déu existeix en cada home que està disposat a estimar.
A quarts de quatre de la matinada i exhaustos de tant riure i menjar i parlar i ballar i cantar tanquem la paradeta. El silenci al menjador ens trasllada al son per al cap de poques hores marxar cap a l'aeroport. La última nit a l'hemisferi sud, la última nit a Llatinoamèrica. Acabo amb la boca xerrameca i el cap ennuvolat, però immensament feliç.
La nit del 22 d'agost del 2008 vaig passar-lo a Santiago de Xile, al carrer Maximo Jeira 455, quarta planta, apartament 411, amb els meus amics.
Vam fer un asado i adéu-siau.

De La Moneda a Machu Pichu- Cultura xilena

Avui comença el Festival Internacional de Cinema de Santiago. El divendres he quedat amb en Marcelo, un jove productor cinematogràfic que vaig conèixer a Buenos Aires, esperant l'enllaç del vol cap a Xile el passat 22 de juliol. Ens passarem el matí passejant per la Universidad Católica, per veure algunes de les noves propostes de realtizadors llatinoamericans.
Ahir dinar i sopar amb la Daniela, una jove historiadora que treballa filmant documentals de música moderna xilena. El país andí viu un boom musical i de gèneres, i hi ha un munt de personatges que hi estan a sobre -programadors, productors, periodistes, músics, públic, revistes...
Ahir esmorzar davant Matucana100, un enorme complex cultural on se celebren teatre, cinema clubs, tallers, exposicions de joves artistes -fotògrafs, gravadors, pintors, videoartistes...
Abans d'ahir sessió de cinema: La Buena Vida, d'Andrés Wood, un film coral ambientat a la Santiago real: la rica, la pobre, la de la societat complexa que lluita per trobar la seva identitat en un país pres pel neoliberalisme i agitat pels records de la justícia social.
El dia d'abans d'ahir anem al teatre, Remite Santos Dumont, obra d'una jove companyia ubicada a Lastarria 90, un dels punts calents del nou teatre nacional. Una excel·lent interpretació, un bon text, una reflexió sobre la bogeria i els conceptes que la rodegen. M'enamoro 5 minuts de l'actriu protagonista, em sorprenc amb la seva força en escena, la seva pell fosca, els seus cabells negres -sempre els cabells negres.
Em torno a enamorar de la Núria quan sortim del teatre i es posa una boina vermella que al cel de nit d'hivern de Santiago taronja combina tant bé. Com un núvol blanc i un cel blau. Penso en Mataró i cel blau que deu haver-hi.
En l'hivern plàcid de Santiago m'empapo i enamoro de les històries de la cultureta xilena.

De La Moneda a Machu Pichu- La vida quotidiana es retroba a Santiago

Coneixem a la Natalia a l'aeroport d'Arequipa, el dia 15 d'agost a quarts d'una del migdia. Avui tota la ciutat es troba en celebració de la seva quatre-cents-seixanta-vuité aniversari de la seva fundació per un petit destacament de conquistadors espanyols que van arribar amb una dotzena de cavalls, mil esclaus inques i un parell de monjos amb la creu de ferro al capdavant. L'aeroport està desert i comencem a fer-la petar amb ella. Té 26 anys, és agrònoma i viu a Santiago. És la típica noia xilena, cabells foscos llargs, somriure plàcid i blanquíssim, ulls estirats, pell fosca.
Arribem a Santiago de Xile el dia 15 d'agost a quarts de deu de la nit, plou i fa fred. En Diego, el company de la Natalia, la ve a recollir i ens porta a nosaltres fins al bohemi barri de Nuñoa, al costat de la plaça de Nuñoa, plena de bars i pubs i cafes per passar les tardes assolellades i les llargues nits de Santiago. Allà ens retrobem amb la casa on passarem uns dies hospedats, on viuen en Mauricio i la Brigite. Tot i arribar tard, passem a una copa de vi negre i xerrem i arreglem el món en el menjador del petit apartament, amb unes àmplies finestres que donen a uns enormes jardins del barri sureny. Acabem tard.
L'endemà al migdia truquem a la Natalia i ens convida per fer un asado a les afores de Santiago, al sud, camí de Talagante. Arribem amb autobús a les quatre de la tarda a casa en Diego, una enorme casa amb un enorme jardí on passem hores i hores i fem a la brasa bistecs, llom, patates, cebes i xistorres. Ens sentim sorprenentment bé, i tant la Natalia com en Diego com nosaltres dos ens diem que què bé haver-nos conegut. Es fa de nit i continuem camí del centre de Santiago, en una festa que s'està celebrant en una casa particular plena de xilens que celebren que estan junts i que tenen vint-i-tants. Bevem pisco amb coca-cola i mengem disco. Es fan quarts de tres de la matinada i un altre xilè, en Jorge, amb la Paulina i l'Antonio de copilots, fa d'amfitrió i posa el cotxe per arribar a casa la Brigite i en Mauricio.
La vida quotidiana, de rutes d'autobús, amics, festes i asados es retroba a Santiago, amb una gent viva, amable i hospitalària. Una setmana de viatge sencera en aquesta ciutat. Segur que des del melic de Nuñoa serà fantàstica. Amb nous amics que ens ensenyaran com ser un ciutadà més de Santiago de Xile. Amb el retrobament de la vida quotidiana, per fi.

De La Moneda a Machu Pichu- La fotografia del turista alemany

Era altíssim, prim, emblanquinat de crema solar, amb pantalons quechua, sabates de trekking, gorra de mapuche i una motxilla enorme amb ampolles d'aigua mineral penjades. Com ell, centenars de xinesos, japonesos, nordamericans, francesos, alemanys, suecs, anglesos, canadencs, espanyols, italians i belgues. Tots fotografiant la mateixa instantània: la immensitat de les ruïnes inques del Machu Puchi embolcallada per una boira matinal que per moments es desfeia com el vapor d'una sala de dutxa.
Machu Pichu començava a brillar, groga del sol, grisa i fosca obtusa de la pedra tallada i el turista cridava en un alemany alguna bajanada que ressonava per totes les parets, murs, temples i escalinates.
La fotografia del turista alemany segur que quedarà molt bé, entre les restes arqueològiques un mar de banderetes de colors de cadascun de les desenes de guies turístics. La fotografia de cartró pedra del turista a Machu Pichu: la impertorbable bellesa pertobada pel patetisme del turisme sense respecte dels crits, les masses, els preus abusius -l'entrada al recinte costa uns 20 euros, un cafè a l'entrada del recinte, dos euros-, les poques ganes de conèixer més enllà de l'anècdota, la instantània, el lloc tatxat de les coses ja visitades.
L'insult de la banalització de la bellesa. Convertir una cosa bonica en un teatrí del gringo amb calers i els indigenes peruans aplaudint al compàs del negoci turístic a preus per a ells impossibles.

De La Moneda a Macu Pichu- Perú, el país dels ferros apuntant al cel

Atravessem la frontera nord de Xile amb un baratíssim tren a primeríssima hora del matí. Un dels pocs trens que encara funciona al nord del país xilè i que ens transporta a través del desert fins a la ciutat peruana de Tacna. I des d'allà saltem gairebé sense aturar-nos cap a Arequipa, segona ciutat del país i anomenada "la ciutat blanca" per la quantitat i qualitat de cillar -roca blanquinosa i de fàcil manipulació- que van fer servir els colonitzadors espanyols al fundar-la per construir esglèsies, portals i institucions. Allà coneixem l'Alejandro, un company de la Maria Salicrú que ens acull i ens fa de guia.

I fem l'esport nacional del Perú: criticar la situació de feble equilibri previ a l'hecatombe política i social que viu el país llatinoamericà des dels desfalcs dels despotes que han governat des de finals dels vuitanta -Alan Garcia-, els noranta -Alberto Fujimori- o els primers anys del segle vint-i-ú -Alejandro Toledo. La situació a les escoles i universitats, exèrcit, sistema sanitari públic, obres públiques, gestió tributària, creació d'empreses, projecció cultural o la concepció de la política és tan dramàtica que ha sumit el país en un estat de lenta progressió, res a veure amb exemples com Xile o Brasil.

Tot plegat converteix al vuitanta per cent de població peruana que viu al llindar de la pobresa o en una migradíssima i fràgil classe mitjana en una societat desmenjada, cansada de tanta poca qualitat de vida i sobretot, poques perspectives de canvi per un Perú que camini amb fermesa cap a la justícia social. Mentrestant, arreu de les poblacions que hem caminat, Juliaca, Arequipa, Tacna, Ayaviri, tenen un referent comú: les cases de les urbs estan sense acabar, a mig construir, amb una planta baixa i rarament una primera planta, però sempre al capdamunt, sense ser tretes, als terrats i sostres, es mantenen les línies de ferro forjat apuntant cap al cel, preparades per continuar la línia de les estructures arquitectòniques i ser convertides en bigues i continuar aixecant les cases, els comerços, els magatzems. Una gran metàfora del país, una terra rica i plena de riqueses naturals i arqueològiques, però frenada pel despotisme polític, una societat civil mermada i un llenguatge de les multinacionals mineres i gasístiques que continuen tractant Perú com un soci sense veu ni vot.

Mentrestant, els ferros forjats apunten al cel, esperant el dia en que les coses vagin millor per la gran majoria, s'imposi la justícia social i el país s'alci cap al cel andí donant gràcies al sol que xiuxiueja codis inques.

De La Moneda a Uyuni - Uyuni s'allunya

A San Pedro de Atacama, a sis hores de la frontera d'alta muntanya amb Bolívia, ja havíem sentit veus d'alguns viatgers que arribaven amb retard que a l'altre costat de la serralada hi havia mala maror; algun apedregament d'autocar, clausura de carreteres, vagues de transportistes...
Avui s'ha confirmat. En les últimes 24 hores el país presidit per Evo Morales s'encamina al colapse. Ahir dos miners de 24 i 26 anys van morir amb enfrontaments amb la policia, la regió de Potosí és un polvorí amb enfrentaments intermitents entre sindicats i uniformats, els universitaris estan tancant-se a les facultats, les rutes de carreteres asfaltades que uneixen transversalment el país estan en perill de ser tallades, alguns autobusos de turistes són assetjats i apartats del camí -ahir ja se'n va cremar un aprop d'Oruro-, La Paz està en estat de semiparàlisi per les protestes dels discapacitats, es preveuen estats de setge a Santa Cruz i Sucre...
Davant aquesta perspectiva, tot i que de moment anem a Tacna (Perú), molt lluny dels incidents, segurament haurem de renunciar a viatjar a l'esperada Bolívia. Tant de bo tot s'arregli, després de la diada nacional d'avui -6 d'agost- i el referèndum de reprovació de Morales el dia 10 d'agost. Uyuni, desgraciadament, s'allunya temporalment.

De La Moneda a Uyuni - La Formentera andina

Hem trobat la ubicació bellíssima, d'estètica perfecte, al mig de l'altiplà andí. Es diu San Pedro de Atacama, té menys de 5000 habitants i és un dels destins mítics dels motxilers de mig món. Aquí pots sortir per veure geisers, pujar a termes a 4000 metres, escalar volcans, fer sandboard, anar a cavall, pujar amb bicicleta fins a ruines Atacamenyes o fer rutes fins a Salars al mig dels Andes. A la nit, el cel és extraordinari, lliure de contaminació lumínica i en un dels indrets més secs del món -humitat zero moltes hores del dia.

El lloc està regentat per més estrangers que xilens, els preus dels cafès, cerveses i articles de primera necessitat són tan cars com a qualsevol lloc de la Plaça Catalunya de Barcelona i et parlen abans en francès o anglès que en castellà.

Hem trobat la Formentera andina, un somni paradisíac amb estètica de trekking i quechua, bambes de muntanya i vistes al bellíssim Volcà Likunkubur. Amb més turistes que autòctons, i on és imprescindible una Visa Platinum per passar més de dos dies. Demà marxem cap a Iquique.

De La Moneda a Uyuni - El poble al costat del pacífic (la postal falsa)

Chañaral és una petita població minera situada al mig del no res, isolada, a centenars de quilòmetres de qualsevol altra població d'importància. Es troba molt al nord de Copiapó, última parada d'importància abans d'abocar-se a un gradual i enorme desert d'Atacama.

El poble es troba en un petit promontori, al marge dret de la Panamericana, la carretera que connecta mig continent americà des del gèlid sud fins al tropical ecuador. Té un carrer principal, amb un motel, tres hotelets de carretera, un alberg, una carnisseria de boví, dos cibercafès, tres botigues d'electrodomèstics, dos magatzems, una delegació de correus, una escola, dues parades d'autobús, un peixater, una fleca, dos botigues de roba de moda, una modista, dos papereries i mitja dotzena més d'establiments inclassificables. La gent, plàcida, tranquila, n'omple els carrers quan surt el sol -de set a nou del matí- i en torna a marxar per omplir-lo a partir de les sis de la tarda quan es fa fosc. Són gent poc sorollosa, plàcida, que van a la seva. Només cinc turistes francesos han parat en aquest petit indret, obidat de tot, i encara més ara, en ple hivern, en plena temporada baixa.

De fons, rera el soroll intermitent dels tràilers de la panamericana, el Pacífic, brillant, blau cel, les seves onades xocant amb violència contra una platja de sorra de més de sis quilòmetres de llargada. Però Chañaral és una faceta. Sota un sol blanquinós la vasta platja es tenyeix d'un verd clar del sulfat de coure que ha convertit el lloc en una postal enverinada. La platja està contaminada des de fa seixanta anys pels residus filtrats des de les valls interiors per la industria de la mineria. Aquí el coure va fer néixer la ciutat a mitjans del segle dinou i segurament la farà tancar a principis del segle vint-i-ú. El govern fa anys que pensa en evacuar la població, però mentres ho pensa i s'ho repensa, lent, maldestre, ineficaç, Chañaral continuarà apartada, sense titulars, sense viure més enllà d'una històrica industria de la mineria que va a menys, sense res més que una paradisíaca platja pintada al costat de la Panamericana i que a pet d'ones té cartells on posa prohibit banyar-se, aigües contaminades.

De La Moneda a Uyuni - El pisco i les estrelles es troben a Vicuña

Després de deixar Santiago viatgem fent parada a la portuària Valparaíso -famosa pels seus ascensors antiquíssims que et traslladen de barranc en barranc, i des dels quals es divisa una extraordinària vista d'una ciutat que barreja una intensa activitat marinera i de mercaderies amb una certa decadència a la marsellesa: carrers brutíssims, cases ensorrades, vida al carrer, trafegueig mariner i immigrant. Acabem dinant en un petit cafè vegetarià al cerro Concepción, des d'on veiem com els petrolers i els vaixells de càrrega feinegen al golf de Valparaíso; la ciutat rosada pel sol ens acomiada i s'omple de llumets.

És hora de tirar cap amunt i començar a fer ruta. Marxem direcció nord; sis hores d'autocar i ens plantem a La Serena, una de les capitals del Norte Chico i on passem un parell de nits. I d'allà ens endinsem amb un microbus apunt de rebentar de persones que hi viatgem al Valle Elqui, una bellíssima consecució de petites valls que es van aproximant a la serralada andina. Arribem a Vicuña, una petita població de 20.000 habitants des d'on ens mourem. Acabem allotjats en una casa colonial espanyola reconstruida el 1905. En el pati interior hi ha un gran finestral des del que es poden veure les estrelles. Al menjador hi ha penjades les fotografies de l'avi de la propietària i constructor del casal. Valle Elqui gràcies a la seva absent humitat -molts dies propera a zero per cent- i un contrast de temperatures acusat, ha cobert les seves empinades valls de vinyes i més vinyes. Aquesta vall és una de les cunes del millor aiguardent que he provat, el pisco. Està ple de petites refineries, i a les tavernes de Vicuña diuen que pots beure del millor alcohol de Xile. Ho comprovo.

El Valle Elqui sempre ha tingut una llegenda de zona ufològica, plena d'energies magnètiques, avistaments extraterrestres, xamans amagats en coves solitàries, capvespres màgics on xiulen els núvols al passar per damunt les muntanyes... a la primera nit, i aprofitant una lluna gairebé nova pugem fins a l'Observatori Astronòmic Mamalluca. L'experiència és indefinible. Tot l'astrolabi possible, amb més nitidesa que mai, diàfan, davant nostre. Sembla que puguis dibuixar constelacions amb el dit. El silenci i l'absència de contaminació lumínica fa d'aquest lloc una finestra enorme a la grandesa dels astres. Aprenem les constel·lacions de l'Escorpí, la Cruz del Sur, les nebuloses de Magallanes i tot esdevé màgic davant tanta bellesa.

L'endemà, i sense haver vist cap ovni, amb un microbus ens arribem a Pisco Elqui, a més altura. A gairebé dos mil metres d'altura, i a peu de vinyes, serpentejant camps treballats per camperols silenciosos i petites poblacions amb nens riallers, el pisco i les estrelles es troben quan estem retornant a Vicuña i el sol ha pintat de rosat totes les muntanyes de la vall.

De La Moneda a Uyuni - Santiago recorda

Hem arribat a Villa Grimaldi i la porta d'accés era tancada. Era diumenge abans de dinar i el taxista, un noi de vint-i-llargs veí de la Comuna de Nuñoa ens ha dit que possiblement tancaven perquè no hi venia ningú. Però jo he decidit baixar del vehicle. Ni una ànima. Li he demanat al taxista que toqués la botzina un parell de cops. Al cap d'un minut més enllà de la reixa he entrevist un home que lentament caminant s'ha apropat a la reixa. "Venimos a visitar el memorial" li he dit amb el meu accent català. "Estaba cerrado, desde las diez no venía nadie" m'ha dit el conserge.

Ens obre la porta i accedim al terreny -ara un jardí memorial- de l'espai que va acollir Villa Grimaldi, un dels principals centres de tortura i empresonament que durant la dictadura d'Augusto Pinochet va tenir la paramilitar DINA (policia secreta del règim feixista). Un autèntic lloc de l'horror, on es violaba sistemàticament a les dones i noies, es pegava fins a la mort, s'asfixiava o s'electrocutava. Abans d'entregar-ho, les forces militars van arrassar l'indret i el van deixar aplanat i sense proves. Villa Grimaldi ja no existeix, més enllà d'una petita maqueta ubicada al centre del lloc. Ara un jardí net, ordenat, pulcríssim, amb arbres i rosers arrenglerats, rememoren els llocs on hi havia el centre de recepció, la presó de les dones, la torre on executaven els presoners, l'aparcament, les sales de tortura... el lloc és tant bonic que sembla impossible que allà s'hi complís aquell horror.

Un mur de pedra gris recorda els centenars de noms d'assassinats i desapareguts a Villa Grimaldi. Restem en silenci, l'aire dels Andes sacseja lleument els desmais. Masses noms, penso. Massa sacrifici, penso. Massa injustícia, penso. De la calma desassossegada d'aquesta esplanada m'arriben els sorolls de la carretera de més enllà. La vida, al final, continua, sempre. La terra, acabada de regar, marca les nostres petjades quan passegem pels caminois rumiant sobre el que acabem de veure. Marxem i finalment, gràcies a déu, penso, apareixen dos visitants més. Una parella xilena jove amb la seva nena de mesos. El conserge juga amb l'infant i li agafa les mans petitones i rosadetes. Surt el sol i el jardí, verdíssim, net, brilla. Sortim per la porta en silenci i just perdem davant nostre un autobús de la línia 09 que ens ha de portar a Plaza Egaña per agafar el metro. La parada on ens esperem, deserta, destartalada, està enmig d'un descampat desolador i fa fred, tot i que fa sol, però no escalfa.

L'actual presidenta del país, la socialista Michelle Bachelet, va ser represaliada i torturada durant la dictadura. Però sembla que aquí recordar sigui encara, un petit sacrilegi. Santiago de Xile camina sense deixar de mirar enrera. La brutal dictadura que va patir el país llatinoamericà durant els anys setanta i vuitanta ha marcat el ritme propi d'un estat que continua tenint masses punts fràgils per fer el gran salt cap endavant. Santiago recorda, però obrint fosses amb els ulls mig clucs i reclamant justícia en veu baixa.

De La Moneda a Uyuni - El viatge de les 30 hores‏

El primer dia del viatge comença a la primera escala del llarg vol que ens ha de portar de Barcelona a Madrid, de la capital espanyola a Buenos Aires i d'allà fins a la capital de Xile, Santiago de Xile. Ens diuen que el vol d'Aerolíneas Argentinas porta un retard de moltes hores i que a Madrid no ens asseguren poder continuar el viatge. Al arribar a Barajas, després de cues, una dona amb el vestit uniformat de blau celeste ens informa que el vol de les 22.05 sortirà l'endemà a les 07.05 i que ens convidem a dormir a l'Hotel Auditorium. Ens hi porten amb autobusos i arribem a un hotel ubicat al mig d'autopistes i la negror de l'estepa castellana. Un hotel enorme -el més gros d'Europa diu en els prospectes- amb més de 900 habitacions i grans menjadors. En el sopar coneixem una parella d'Argentins que venen de Barcelona i ens diuen que estan al·lucinats d'una Catalunya que han descobert tolerant, neta i molt progressada. La sobretaula s'allarga i dormim poc. Portem més de 8 hores de viatge.

Al llevar-nos portem més de 12 hores de viatge. El salt de l'Atlàntic es fa puntual, de matinada, amb un Boeign 747 enorme i vell. Amb un excel·lent servei de les asafates que amb accent porteño ens ofereixen esmorzar i dinar durant les més de 12 hores de vol. Atravessem un infinit tapís blau, el mar. Un immens tapís verd, Brasil. Tanta terra verge que espanta. Al arribar a Buenos Aires tenim temps de sortir a les portes de l'aeroport. Un carabinero, uniformat pulcríssim amb banda blanca i barret amb visera, armat amb una ametralladora antiquíssima, ens mira els peus. Encara portem les sandàlies de la estiuenca Europa i al canviar d'hemisferi allà som l'hivern! El fred ens enrogeix les galtes i ens sorprenem dexafardeig per les duty-free de la terminal A.

El vol cap a Xile surt a les 7 de la tarda i portem més de 26 hores de viatge. La serralada dels Andes es passa en silenci, negra, solitària. Estem rebentats. Coneixem uns estudiants xilens que arriben de Catalunya, d'una escola d'estiu de l'Escola de Cinema de Catalunya. De nou, l'enorme i bonic record que s'emporten de la nostra terra. Ens citem per veure'ns en un parell de dies. Arribem a Santiago de Xile de nit. Ens rep una pluja fina i incessant que no ha parat quan anem a dormir. La Maria, la mestressa de la casa d'hostes La Casa Amarilla, on dormirem, ens rep i ens ensenya una habitació doble sense calefacció. Tot és antic i decrèpit, però amb una bellesa especial. Ens adormim a l'instant. El viatge de les 30 hores s'ha acabat. Ara comença el de 5 setmanes de Santiago cap al nord de Xile i després a Perú i Bolívia. Fins ara tot era una terminal de transbord de chech-ins i menjar preescalfat en microones.

Serem capaços d'assumir-ho?

"Hijos de los hombres" (2006) del director Alfonso Cuarón parla d'una terra el 2019 on les dones no es poden quedar embarassades. I el món està convuls, la immigració ilegal està en el seu zenit, el món s'omple de guerres i disturbis. Tot s'acaba, la humanitat, entesa com a solidaritat, alegria, amor, vida, s'acaba.

Hi ha una escena en la que el protagonista passa al costat d'una plaça plena de blocs de pisos des d'on cauen maletes, papers roba, de les finestres i els balcons. La policia armada es dedica a fer redades per trobar immigrants ilegals i els va agrupant a la plaça en gàbies. Mirant-la vaig pensar que quan això passés en la vida real a casa nostra ens hauríem tornat bojos. Tractar els altres com a animals només perquè els hi falta un paper.

Amb l'aprovació de les noves lleis i dictàmens sobre la immigració ilegal ens trobem amb escenes com la del 29 de juny al poble de Torre Pacheco. La policia va prendre el poble i es va dedicar a treure les persones -homes, dones, alguns nens, persones grans- de locutoris, mesquites, botigues, bars i els va anar concentrant a la plaça del poble tancada per valles i cotxes policials per comprovar la seva identitat i detenir els sense papers. No em pregunto si és necessària o no aquesta nova ordre de la Unió Europea sobre immigrants. No sóc economista ni macroeconomista ni polític ni legislador. Però com a ciutadà el que em pregunto, de debò, és: com a ciutadans i societat que hem lluitat tant pels drets humans, que hem fet tants sacrificis pel respecte als homes i les dones, podrem contemplar aquestes escenes de "depuració" legal? Serem capaços de quedar-nos tant amples? Serem capaços de mirar cap a un altre costat? Serem capaços de saber que a l'empara dels nostres impostos estem realitzant la caça a l'home? Serem capaços d'assumir-ho?

Segurament "Hijos de los hombres" només és una pel·lícula. Però la dita està feta, la realitat sempre supera la ficció.

Cruilla .tv i .fm

Avui per fi estrenem el Cruilladecultures.com , el programa de ràdio i televisió dedicat al festival Cruïlla de Cultures. L'hem produït amb Clack per encàrrec de Mataró Audiovisual, i la col·laboració de la Casa de la Música Popular de Mataró. Anirem penjant part dels continguts a youtube.com/cruilladecultures. Si voleu de dimecres a diumenge de Festival el podreu veure a dos quarts de nou del vespre a MaresmeDigital TV i a les nou del vespre a Mataró Ràdio. En tots dos casos ho podeu fer també per Internet. Molta música!

Valors. Les coses que importen.

En Joan em va demanar que li realitzés i rodés un vídeo promocional de les coses que importen. Jo li vaig demanar a en Marc si em voldria donar ànima al vídeo. El resultat és aquest clip de promoció del número 50 de la revista Valors. Un espot rodat amb persones anònimes del carrer i càmera lliure. Perquè vull demostrar que sovint els millors missatgers són els més espontanis i també són els més reals. Un gos de companyia, una nena que torna de l'escola, un avi que passeja, menys la Núria que va portar la guitarra expressament però... res és perfecte... sinó meravellosament imperfecte.

Dignitat (III) Estrena al Cinema Monumental

Divendres 16 de maig a dos quarts de nou del vespre es presenta al Teatre Monumental de Mataró el documental de 40 minuts "Dignitat", produït per Clack Produccions i encarregat per Càritas Interparroquial de Mataró. Un projecte audiovisual amb el que he comptat amb joves creatius de casa nostra com l'Esteban Seras a la fotografia, en Jordi Navarro al videografisme, en Ferran Garcia al so, l'Anna Carbonell al maquillatge, Ivó Oller a la música... tots ells m'han ajudat a dirigir aquest documental del qual intentaré penjar algun clip. Mentrestant... quedeu tots convidats a l'estrena!

Dignitat és una reflexió sobre el sentit de la solidaritat i la lluita per la dignitat en llocs on sembla que tot ha fallat. Sobre la tasca de persones que ajuden sense esperar res a canvi i la història de persones que lluiten per tirar endavant. En una societat opulenta i rica com la nostra queda espai per la pobresa? Com són les històries de dignitat humana en una època on no triomfar en totes les vessants personals és sinònim de fracàs? Es pot recomençar després de caure? Amb els darrers quaranta anys d'història de Càritas de Mataró com a teló de fons, coneixerem com ajudar i ser ajudat es converteix en una lluita per la dignitat.

Una festa al cel d'abril

Amb el bon temps comencen les festes al terrat... la primera el passat dissabte. Davant l'allau de demandes per venir a la propera organitzarem una macrofesta de Primavera... seguirem informant...

aUDIOvISUAL

Avui he assistit a la presentació en societat de la Fundació TCM Audiovisual. Una bona notícia, veure sector privat -mins, petit, poc visible i poc liderat, però present-, sector públic i universitat anant de la mà en un projecte ambiciós.
Estant a la sala d'actes de la EUPMT, pensava en si sabrem generar una cosa que no es compra, no es ven, no es genera fàcilment, no es pot prefabricar: la creativitat i la ilusió. Dos elements que, en la meva petita i humil experiència com a creador audiovisual, se m'han revelat absolutament imprescindibles per generar projectes amb cara i ulls.

He escoltat coses com que Internet suposa un desafiament davant els continguts audiovisuals i els seus drets d'autor -fals quan gairebé el 50% del material penjat a la xarxa es fa sota llicència copy-left o creative commons, especialment penjat per joves creadors que han trobat en Internet la millor plataforma de projecció- o que el sector públic ha apostat sempre pel sector emergent de l'audiovisual -quan fa quatre dies l'Ajuntament de Manel Mas rebutjava frontalment la creació d'una ràdio municipal.

M'ha agradat veure engegar aquesta institució, però caldrà estar atents a començar amb bon peu: tocant de peus a terra i no donant tribuna a coses que no són veritat. Apostant des del dia 1 per les iniciatives que treballin amb saba nova, amb energia dels que pugen. Ho he dit moltes vegades. Cal donar oportunitats als que estem començant. Cal donar oportunitats a la creativitat i a la ilusió.

Dignitat (II) Enregistrament Banda Sonora

Aquesta setmana, sota la batuta del mataroní Ivó Oller, hem enregistrat els temes de la Banda Sonora del documental Dignitat. Guitarra d'en Leo i Flugger de l'Ivó per plans de carrers grisos.

Una dona jove ha mort, sense miraments, i em quedo perplex. No pensava que m'afectaria tant. Perquè no era la meva cap. Ni era companya de feina diària des de feia anys. Ni teníem una amistat còmplice. La tarda del diumenge a Televisió de Mataró era àgria, sotragada, de recaiguda. Sense gaire clar què dir, què fer, a on anar. Quan puc, a quarts de nou, ja de fosca, m'acosto a Can Marfà, pujo les escales metàl·liques. A dins hi deambulen periodistes, operadors de càmera, productors, presentadors, algun polític. No sé què dir, què fer, m'arrepenjo a una taula de redacció. A l'Eli li toca fer segurament un dels informatius més durs de la seva vida. I l'Oriol dicta a la Cristina com muntar una de les peces. I l'Esteban dispara l'ordinador i apareix la careta del 24 hores. I en Jaume apuja el so de la taula des de la peixera i li tremola la mà. Ho veig des del costat de realització. Li tremola la mà però apuja el volum. Mentres es veu per les pantalles l'especial informatiu en silenci ara en Pep, ara l'Eva, ara en Jaume, entren a la realització. S'acaba l'especial informatiu i l'Esteban abaixa la mà. S'acaba el noticiari. Es baixa la barra de la taula de mescles, s'abaixa el volum, entra la continuïtat. Em quedo perplex. La mort d'aprop. Una mort molt injusta, molt injusta, molt injusta. Segurament ahir diumenge al vespre el millor era ser allà, en silenci, mirant els monitors de tub mentres l'Eli deia amb serenitat que la nostra companya/amiga/filla Anna Palà ha mort amb dignitat després d'una llarga malaltia. En silenci, junts, aguantant el xàfec, cadascú a la seva manera. Aguantant el xàfec i pensant com li hauria agradat a l'Anna sentir el que ahir tanta gent va dir d'ella. Com t'hauria agradat veure quanta gent et troba de sobte a faltar, Anna.

El veí del segon s'ha pintat l'habitació.

En Jon s'ha pintat el dormitori. És possible que copïi la tècnica del veí del segon de l'escala per pintar-me el despatx.

Dignitat (I)

Encaro la Setmana Santa amb el rodatge del documental de Càritas Dignitat gairebé enllestit. Hem treballat dur, amb algunes jornades de 10 hores, però els resultats m'agraden. Avui, al matí sessió de muntatge amb en jordi amb interludis de l'advocadessa voluntària que atent immigrants i del voluntari jubilat que ens explica perquè col·labora ajudant als altres. Ben dinat, reunió de treball amb el compositor de la banda sonora, Ivó Oller, amb qui hem estat més estona reflexionant al terrat de casa sobre com ha de sonar que mirant les primeres imatges que li he passat en dvd. Porto quatre setmanes totalment capficat amb el documental: la història, els personatges, el ritme, el color, els plans, el so, les sensacions. El meu guió ja comença a estar ple de guixots amb llapis vermell i això és bona senyal, perquè les seqüències enllestides i editades les marco per saber quant em queda. A la imatge el voluntari Joan Lobera, en una localització curiosa i quotidiana que vam enregistrar dimecres passat: el bar L'Esplanada, just sota casa, on gairebé cada dia passo una estoneta per reconciliar-me amb la premsa escrita de pagament -un dels pocs bars aprop de casa on tenen La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Dignitat, si tot va bé, veurà la llum a mitjans de maig.

La campanya allunyada

Joan Herrera està protagonitzant una campanya allunyada dels duels cara a cara, els discursos del vot útil, l'eix Catalunya-Espanya o la descualificació de la por.
La campanya d'Herrera està basada en propostes senzilles i concretes -amb un cert punt utòpic, això sí- però què seria de la lluita per la transformació social sense un horitzó on encaminar-nos?
El seu espot de campanya -aquí poso el primer d'una sèrie de tres- és una excel·lent contribució d'aire fresc en l'encaramelat discurs audiovisual que tant PP com PSOE estan realitzant aquests dies i que sense miraments parlen molt més de sensacions i contraposicions etèries que no pas de propostes per millorar el benestar de la majoria.

La granja.

La granja estava en una carretera apartada amb la part final de grava i fang. La van trobar per casualitat quan havien acabat fent una ruta perduda amb John, el dibuixant de còmics alcohòlic, Júlia i Sammy, les dues hippyes de Chicago exgruppies de Bob Dylan, Tom, l’actor de circ trapezista que fugia del seu passat com a boxejador de combats clandestins a pobles d’Ohio i Sunny, la gossa sorda vellíssima que se’ls havia enganxat en un campament de tendes i focs de camp a un bosc de Nou Mèxic. El dia que van arribar amb la furgoneta van aparcar al recer d’un roure enorme situat al costat dret del casalot. Era vespre i no van encendre cap foguera. Ningú va venir a rebre’ls ni a dir-los que aquella enorme era d’algú. L’endemà al matí es van llevar amb els xiscles d’uns pardals quan la boira, tímida, embolcallava lleument el prat. Els va semblar extraordinària la pau que hi havia. John dibuixava personatges esquelètics a la porta del conductor de la furgona, i Tom va rebentar la porta amb un cop d’espatlla. Semblava que feia molt de temps que ningú vivia en aquell lloc. A la part del davant, entre la carretera, el roure i el porxo, hi havia un gronxador rovellat que encara tenia rastres de pintura blau cel. La Júlia va pintar un cartell on posava “benvinguts a casa”. A l’hora de dinar mentres cuinaven unes pomes a l’ast i s’acabaven la darrera ampolla de vi rosat van clavar el cartell al marge esquerra del camí. De dia la llum era preciosa i els núvols blancs de tant en tant jugaven a fer dibuixos al cel.

[El tramvia de Sidhartta]

palau i fabre o l'home que es construeix en base als somnis

Josep Palau i Fabre ha mort mentres jo estava a Montpellier. Figura de la literatura catalana desterrada de la oficialitat fins demà al matí, quan a les onze rebrà un enterrament al Palau de la Generalitat. L'any passat em vaig sentir molt atret per la seva obra i em vaig deborar els llibres que em va cedir amb apunts i recomanacions en Llorenç Soldevila.

Vaig parlar d'ell com a figura de l'home que es construeix en base als somnis. La seva vida, de París a Caldetes, de Barcelona a Eivissa, s'ha esgrafiat com una gran vocal rascada de tenacitat i geni en la realitat somorta.

poema sense acabar

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I l'acera estarà xopa i els nens trepitjaran els bassiots

Quan la Júlia baixi la persiana pensant que no cal regar les flors
Que algú insospitat li ha fet la feina sense saber la raó

Tornaran a venir dies de cels tapats amb cendra fosca
I jo t'escriuré poemes sense acabar amb lletra tosca

Sense adonar-me'n es farà de nit i la llum taronja pintarà la cantonada
I jo t'escriuré poemes amb son a les parpelles

Com si tot plegat fós un sonet fluixíssim que em guardo per mi sol
Les teulades molles i el mar d'un gris somort

Tornaran a venir dies de pluja com aquest que ja s'acaba
I els poemes sense acabar tornaran a dibuixar-se a l'àmpit de la meva finestra blanca.

Yes We Can

Perquè a casa nostra no tenim cap polític que es posi davant d'un atril i s'atreveixi a dir una cosa tant senzilla com la que diu Obama? Tant diàfana i fraternal com la que diu Obama? Tant esperançadora i sensata com la que diu Obama?

Que sí. Que sí que podem fer-ho. Que no som ni d'una banda ni de l'altra. Que som persones sense més ni més. Que volem pau i benestar per tothom. Que només units superem les adversitats. Que ens atrevim a parlar d'esperança, de mirar al futur amb valentia. Que no tinguem por. Que milions de voluntats ens permetran millorar les coses. Que s'ha acabat el bròquil. Que hem d'estat dempeus pel canvi. I que el canvi ha de ser ara.
Amb una urgència esfereïdora la gent està demanant a crits recomençar de nou.

petita gran pel·lícula

La cançó "Falling slowly" està nominada als Oscars. De vegades una història senzilla, una càmera vacilant i un joc de mirades serveixen per posar en escena una petita gran pel·lícula. Ahir la vaig veure al Foment. Once, preciosa.

en pau

El meu germà Arnau em va fer la fotografia quan sortíem d'Eivissa amb el ferry a primera hora del dia 30 de desembre. S'havia fet de dia i el sol escalfava. Ens vam posar a la coberta i jo mirava el mar encara una mica de color taronja. Allà em vaig sentir en pau. Aprop del meu germà, viatjant junts, sentint-nos un al costat de l'altre. De vegades em costa sentir-me com aquell matí de desembre. De vegades em costa sentir-me en pau.