7 de setembre del 2015

Fer un espot que parli de revolució



Fer un espot parlant sobre la revolució. I malgrat tot, aconseguir que en els fotogrames només hi aparegui gent, gent, gent, gent. Gent dempeus, digne, amb el cap ben alt, alçant els punys, els braços, les mans, amb l'espurna als ulls dels que saben que gairebé res és impossible. Enarborant pancartes, banderes, cartells, butlletes. He rumiat molt si la metàfora entre fer la revolució i l'acte de la Meridiana d'aquest onze de setembre no era excessiva, pornogràfica o indigne. Hi he rumiat. I la conclusió és que no. La conclusió és que no perquè fa massa temps que el clam de molta gent al nostre país és poder exercir el seu dret bàsic d'autodeterminació. I aquest dret, que és negat des de fa tant de temps, es converteix mica en mica en una protesta a ple pulmó per canviar un status quo que limita drets bàsics com aquest i en limita molts d'altres. L'habitatge. L'educació gratuïta. La igualtat davant la justícia.
Fer un espot parlant sobre la revolució. La primera vegada en que, diria, parlo explícitament de revolució. I ensenyo sofàs buits, en travelling in, en una enumeració de moments en que la gent deia prou des del carrer. Fer un espot que parli de revolució i pensar què em diria l'avi. I n'estic convençut que em diria que quan algú ens prohibeix drets bàsics, a partir d'una certa altura, el més sensat és aixecar-se del sofà i sortir al carrer. Perquè agradi o no, és des del carrer, el malmès, maltractat, calumniat carrer, des d'on tot comença a canviar. Des del nostre espai comú i col·lectiu, des d'on ens reconeixem en igualtat de condicions i simplement som ciutadanes i ciutadans. Potser la revolució més gran que podem fer és perdre la por a que el carrer torni a ser no el final, sinó precisament el principi. 

6 de setembre del 2015

25 Monkey Island

"Realmente, una partida de vez en cuando a The Secret of Monkey Island es como las magdalenas de Proust o el Ratatouille de Anton Ego: te transportan a una era mejor, a unos momentos más felices, a unos sonidos y unos colores y, en el caso de, supongo, todos los que nos jugamos aquel juego en su momento, a unos tiempos más ingenuos y más protegidos, más sencillos y más bonitos." Ho diu Victor Sánchez a El Mundo.
I té tota la raó. Mica en mica em topo amb més freqüència amb situacions, com aquest vint-i-cinquè aniversari, en que m'adono que alguns temps passats eren, simplement, més protegits i més senzills. Fins i tot, potser, una mica més bonics.